Cinemascope

Cine , Cartelera de Cine, Estrenos, Actores y Actrices

Crisi de Valors



Acabo d’arribar de veure Shame, si, un dimarts a la nit, al 4t centre comercial que han possat a la meva ciutat (ja que al suposat autèntic cine de Cornellà no tenen valor d’emetre pel.lícules com Shame).

Tot anava bé, bueno, reconec que era una sala força petita, una mica més gran que el menjador, però no hem puc queixar ja que, repeteixo, tota la sala era per mi, fins que, al minut 10, després d’una intro per enmarcar on es presentava al protagonista, han entrat 4 noies les quals venien d’una altre sala on, per motius més que suficients sota el seu criteri cinematogràfic, havien decidit deixar la pel.lícula a mitges per venir a veure la que jo tranquilament estava veient.

Una de les noies m’ha comentat -hace mucho que ha empezado- i jo cordialment li he contestat -10 minutos- llavors, les seves amigues han començat a riure. Jo he pensat que m’havia perdut algo però, com de costum, he preferit ignorar-ho.

Cada x minuts, com un rellotge, venia un fil de veu de la fila de darrera, un so estrident provinent dels seients VIP dels cines Splau Full HD 3D 1080p i la seva puta mare, o el so de les tecles d’algun mòbil. Evidentment, a partir de l’arribada d’aquestes noies, no he pogut gaudir de la pel.lícula, la qual, reconec que, evadint l’arribada d’aquest trols de la generació Twitter, la pel.lícula te moments soporífers, un parell, però no per això, fa que es perdi el ritme el qual ja esperaves si havies llegit alguna sinopsi o vist el tràiler.

I perque faig aquesta reflexió?
M’incloc dins del sac dels que deia que la gent que va a l’Splau no respecte el cine, però aquest cop no vaig per aquí. Considero que les persones no han perdut el respecte pel cine, han perdut el respecte per la resta d’espectadors, no els importa fer una valoració ràpida i sense contingut a meitat de pel.lícula aprofitant un silenci, la crisi actual a part d’econòmica, és una crisi de valors, hem recorda al poc que conec de la caiguda de l’imperi romà, on els excesos havien convertit la societat en un tumor per ella mateixa.

No vull semblar elitista, els elitistes es masturben mirant-se al mirall, jo no, jo hem considero una persona comú la qual intenta cedir el seient a una persona gran quan va en metro, fregar els plats, vaig a veure als meus avis quan puc, sopo amb els amics, i si, dedico molt de temps a la cultura, però això no m’exclou de la realitat, al contrari, me’n fa més conscient i hem fa sorgir contradiccions les quals només les puc paliar sol, sota el silenci de la meva habitació un dimecres a la 1.20 de la matinada.

Sense uns valors forts de respecte, ho portem clar.

Bona nit.

Image

Escriba un comentario