Cinemascope

Cine , Cartelera de Cine, Estrenos, Actores y Actrices

Interesante de nuestros patrocinadores

Existen rumores que no tienen razon de ser, mas si vienen de fuentes que no tienen credibilidad, per

Text i Fotos Albert Roca.

Després de la pol·lèmica sorgida en la projecció de “Martyrs” en el Festival de Cinema de Sitges, fa uns anys, on van haver fins i tot ambulàncies per oferir les seves assistències, el director francés Pascal Laugier ha tornat al Festival per presentar la producció franco-americana-canadenca “The tall man”, protagonitzada per Jessica Biel. El filme està centrat en un decadent poble “Cold Rock”, on de manera periódica desapareixen els nens, sense cap mena d’explicació. Aleshores entra el món de la superstició en el que es diu que qui se’ls emporta és “The tall man” –l’home del sac- però la realitat és ben diferent i fosca.
Per Pascal Laugier hi ha un punt de denuncia cap als EEUU “ i la seva dominació a tot el món, i preguntant-me perquè no es dominen a sí mateixos. En això hi ha un punt de provocació. M’agrada crear la cultura del dubte, sense definir exactament que és el bo i que és el dolent”.

Respecte la situació del poble de la trama “em vaig situar als EEUU ja que hi ha molts indrets així, amb una marcada pobresa. A França en comença a haver, però no de manera tan marcada. De totes maneres la miseria és a tot arreu i i el lloc plé de caravanes que es pot veure al film, és totalment real”.
Després del pol·lémic film “Martyrs”, a Pascal li venia molt de gust “fer una pel·lícula totalment diferent, passant de la violencia directa i el gore a una violencia natural. Potser això comportarà que el públic estigui dividit i fins i tot em poden odiar, però havia d’arriscar per no encasellar-me. Saps, fa uns mesos em vaig trobar a Roma a Roger Deodato, director de “Holocausto Caníbal” i em va dir que sempre el recorden per aquella pel·lícula, quan durant vint anys ha fet més de quinze noves. No vull que em succeeixi el mateix”.
De fet, el seguent projecte de Pascal Laugier està centrat en l’amor “serà de nou una pel·lícula de gènere però aquest cop centrada en l’amor. Un thriller romàntic i metafísic que parteix de l’enamorament d’un home cap a una dona massa perfecta per a ell”.

Text Noelia Baldrich. Fotos Albert Roca.

“La cultura és fonament, no ornament” va etzibar el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, en el seu discurs de cloenda de la vuitena edició Premis Internacionals Terenci Moix de les arts, que es van entregar dijous al Palau de la Música. Una afirmació que s’escenificava per l’elegant sobrietat d’un acte exempt de quincalla enlluernadora on l’únic que brillava era la perla artística dels guardonats.

El Palau de la Música és va convertir ahir en una mena de Parlament Artístic on residia la veritable sobirania de la cultura.

El cèlebre escriptor i acadèmic de la llengua Javier Marías, la periodista Maruja Torres, la ballarina del Royal Ballet de Londres, Tamara Rojo, l’actriu Angela Molina i el cineasta Gonzalo Suárez van pujar a recollir el guardó, que té el seu prestigi en la inesborrable emprenta literària de Terenci Moix i no en el seu valor econòmic. Les categories artístiques están premiades amb un euro cadascuna.


Una quantia simbòlica per deixar patent que la cultura ha de viure al marge de les batzegades de la crisi. Per demostrar-ho enguany l’organització ha augmentat el seu pressupost en tres euros més per noves disciplines: poesia, que va recaure en el poeta Perejaume i música on va estar guardonades l’actriu i cantant francesa Juliette Grecò per la seva trajectòria professional i la cantant empordanesa Silvia Pérez Cruz. Altres premiats van ser el director Jaime Camino i el productor Kike Mora en l’apartat de cine, Wajdi Mouawad, com autor teatral i els escriptors Laurent Binet i Sami Naïr.

Si la reivindicació del món cultural va ser la proclama més repetida -Javier Marías va destacar l’imaginari cultural com eina fonamental per comprendre millor la vida-, un altre veu, la de l’escriptor Sami Nahïr, premiat pel seu assaig La lección Tunecina, va donar lliçons de modernitat democràcia. Va començar fent referència a la lluita del poble àrab per trobar el seu camí democràtic i va acabar afirmant: “Catalunya és sinònim de democràcia, justícia, convivència i universalitat”. Paraules que sonaven en l’imaginari col·lectiu del públic a camins de sobirania nacional i que amb la presència de l’Elena Rakosnik, esposa del president Mas, en la llotja d’autoritats, agafaren més sonoritat.

El conseller Mascarell va posar l’última nota sobiranista en paraules de Vicens Vives “Si les circumstàncies son adverses hi ha que canviar-les. El que no ha canviat és el buit i el record que Terenci Moix ha deixat en la cultura”. Gonzalo Suárez va ser molt èxplicit recordant les estones que compartiren a Egipte “el millor premi era la seva presència”. Anna Maria Moix, va assegurar que el seu germà estaria encantat amb aquesta edició per la presència de Juliette Grecò a qui admirava. Un vegada més l’esperit de Terenci Moix va omplir el Palau de la Música, que es convertí per una estona en el Palau de les Arts per l’enciclopèdia d’artistes premiats. Un acte elegant, sobri, solemne, sense ornaments tant sols l’òrgan interpretant a Bach i dos ballarins sobre l’escenari. Les úniques joies que brillaven eren el talent artístic dels guardonats.

“The shining”

jul-19-2012 By cinefilo

Megalòman, perfeccionista i controvertit. Però, sobre tot, genial. Aquests quatre adjectius resumeixen la personalitat i la trajectòria cinematogràfica de l’Stanley Kubrick, un dels més rellevants, genuïns i avantguardistes realitzadors de tots els temps. Malgrat posseir una obra més aviat breu, de només tretze pel·lícules, en gairebé totes elles –especialment després de sortir tan ben parat del rodatge de Spartacus, on substituí ni més ni menys que a l’Anthony Mann– va deixar la seva empremta personal i revolucionària, transgressora i inesborrable. Com a director, es capbussà i aprofundí en infinitud de gèneres: des del cinema negre (Killer’s Kiss, The Killing) fins el cinema bèl·lic (Paths of glory, Full metal jacket), passant per la ciència-ficció (2001: a space odissey, The clockwork orange) i fins i tot la comèdia (Dr. Strangelove). No és estrany, doncs, que algú de la seva vàlua també decidís escarrassar-se amb el terror, un registre inèdit a la seva filmografia però que sacsejà els ciments del gènere amb The shining.

Lea el resto de la entrada »

“[•REC]³ Gènesi”

jul-13-2012 By cinefilo

Unes poques setmanes després de lliurar-se els XXVI Premis Goya, el cinema de casa nostra pot felicitar-se d’haver començat una nova temporada de la millor forma possible: amb l’estrena d’una terrorífica, espatarrant i aclaparadora obra mestra, [•REC]³ Gènesi. El darrer lliurament d’aquesta nissaga creada per en Jaume Balagueró i en Paco Plaza s’ha reinventat completament per a què, en el fons, no canviï res. És l’extraordinària virtut d’una cinta que, tot i ser dirigida només pel 50% d’aquest talentós tàndem –l’autoria és del responsable de El segon nom, mentre que el director de Mentre dorms se situa a la producció; en el quart i definitiu lliurament de la saga, ambdós s’intercanviaran els papers–, aiguabarreja tots els seus elements identitaris per crear un producte fidel al seu estil però no a la seva estètica. I que manté intacte el seu esperit gore i claustrofòbic, tot incorporant un humor autòcton i corrosiu que redefineix la que probablement sigui la millor continuació d’aquest fenomen.

Lea el resto de la entrada »